Article.

Pesta Negra

07-05-2013

Acuarela de Munro Scott Orr que muestra la distribución de la peste negra en el mundo.

LA MAJOR EPIDÈMIA SOFERTA A EUROPA

A mitjan segle XIV, entre 1346 i 1347, va esclatar la major epidèmia de pesta de la història d'Europa, tan sols comparable amb la que va assolar el continent en temps de l'emperador Justinià (segles VI-VII). Des de llavors la pesta negra va esdevenir una inseparable companya de viatge de la població europea, fins al seu últim brot a principis del segle XVIII. No obstant això, el mal mai es va tornar a manifestar amb la mateixa virulència de 1346-1353.
Per aquell temps hi havia altres malalties endèmiques que assotaven constantment a la població, com la disenteria, la grip, el xarampió i la lepra, la més temuda. Però la pesta va tenir un impacte paorós: per una banda, era un hoste inesperat, desconegut i fatal, del qual s'ignorava tant el seu origen com la seva teràpia; d'altra banda, afectava a tots, sense distingir amb prou feines entre pobres i rics.
Tot i que el nombre de víctimes va variar des d'un cinquè de la població en alguns llocs fins a la exterminació en altres, els investigadors moderns han arribat a acceptar com a estimació més aproximada la xifra que va donar Jean Froissart (un dels més importants cronistes de la França Medieval) en la seva crònica: aproximadament un terç de la població d'aquella època.

L'ORIGEN DE LA PESTA

Suposadament sorgida en algun lloc de l'Àsia Central, la pesta es va estendre fins al Mar Negre, i va ser introduïda a Europa a través d'Itàlia pels vaixells genovesos i venecians que venien d'aquest mar. La rata negra, bona passatgera dels vaixells, la va estendre al llarg de les costes i rius navegables per tot Europa. Així, la pesta es va estendre des d'Itàlia per Europa afectant França, Espanya, Anglaterra i Bretanya, Alemanya, Hongria, Escandinàvia i finalment el nord-oest de Rússia.
Sobre l'origen de la malaltia, circulaven a l'Edat Mitjana explicacions molt diverses. Algunes, heretades de la medicina clàssica grega, atribuïen el mal als miasmes, és a dir, a la corrupció de l'aire provocada per l'emanació de matèria orgànica en descomposició, la qual es transmetia al cos humà a través de la respiració o per contacte amb la pell. Hi va haver qui van imaginar que la pesta podia tenir un origen astrològic -ja fos la conjunció de determinats planetes, els eclipsis o bé el pas de cometes- o bé geològic, com a producte d'erupcions volcàniques i moviments sísmics que alliberaven gasos i efluvis tòxics. Tots aquests fets es consideraven fenòmens sobrenaturals atribuïbles a la còlera divina pels pecats de la humanitat.
Únicament en el segle XIX es va superar la idea d'un origen sobrenatural de la pesta. El ressorgir del temor a un possible contagi a escala planetària de l'epidèmia, que llavors s'havia estès per àmplies regions d'Àsia, va donar un fort impuls a la investigació científica, i va ser així com els bacteriòlegs Kitasato i Yersin, de forma independent però gairebé a l'uníson, van descobrir que l'origen de la pesta era el bacteri yersinia pestis, que afectava les rates negres i altres rosegadors i es transmetia a través dels paràsits que vivien en aquests animals, especialment les puces (chenopsylla cheopis), les quals inoculaven el bacil als humans amb la seva picada.

ELS SÍMPTOMES I EFECTES DE LA MALALTIA

El bacteri rondava les llars durant un període d'entre 16 i 23 dies abans que es manifestessin els primers símptomes de la malaltia. Transcorrien entre tres i cinc dies més fins que es produïen les primeres morts, i potser una setmana més fins que la població no adquiria consciència plena del problema en tota la seva dimensió. La malaltia es manifestava en els engonals, aixelles o coll, amb la inflamació d'algun dels nòduls del sistema limfàtic acompanyada de supuracions i febres altes que provocaven en els malalts calfreds, rampes i deliri. El gangli limfàtic inflamat rebia el nom de bubó o carboncle, d'on prové el terme «pesta bubònica». La forma de la malaltia més corrent era la pesta bubònica primària, però hi havia altres variants: la pesta septicèmica, en la qual el contagi passava a la sang, el que es manifestava en forma de visibles taques fosques a la pell -d'aquí el nom de «mort negra» que va rebre la epidèmia-, i la pesta pneumònica, que afectava l'aparell respiratori i provocava una tos expectorant que podia donar lloc al contagi a través de l'aire. La pesta septicèmica i la pneumònica no deixaven supervivents.
Els supervivents de l'epidèmia del segle XIV tenien històries d'horror per explicar sobre la vida i l'ambient durant els anys de la pesta. El gran poeta i humanista italià, Petrarca, que coneixia aquesta època perquè va sobreviure a la pesta a Itàlia, explica que Laura, la seva misteriós i platònic amor, va morir de la plaga a Avinyó el 6 d'abril de 1348. Va descriure les cases buides, els pobles i els camps abandonats, els terrenys coberts pels morts, el silenci sepulcral i vast a tot arreu. Va recordar que els historiadors es quedaven silenciosos quan algú els demanava que descrivissin desastres similars, de metges que embogien, de filòsofs que s'encongien d'espatlles, arrufaven les celles i col·locaven un dit sobre els llavis fent-los callar. I Petrarca va acabar aquell relat amb aquestes paraules sentencioses: "És possible que la posteritat pugui creure aquestes coses? Perquè nosaltres, que les hem viscut gairebé no podem creure ".

XIFRES DE L'HORROR

L'índex de mortalitat va poder arribar al 60 per cent en el conjunt d'Europa, ja com a conseqüència directa de la infecció, ja pels efectes indirectes de la desorganització social provocada per la malaltia, des de les morts per fam fins a la defunció de nens i ancians per abandonament o falta de cures. La Península Ibèrica, per exemple, va poder haver passat de sis milions d'habitants a dos o bé dos i mig, de manera que hauria mort entre el 60 i el 65 per cent de la població. S'ha calculat que aquesta va ser la mortalitat a Navarra, mentre que a Catalunya es va situar entre el 50 i el 70 per cent. Més enllà dels Pirineus, les dades abunden en la idea d'una catàstrofe demogràfica. A Perpinyà van morir el 58 al 68 per cent de notaris i jurisperits; taxes semblants van afectar al clergat d'Anglaterra. La Toscana, una regió italiana caracteritzada pel seu dinamisme econòmic, va perdre entre el 50 i el 60 per cent de la població: Siena i San Gimignano, al voltant del 60 per cent; Prato i Bolonya mica menys, sobre el 45 per cent, i Florència va veure com dels seus 92.000 habitants quedaven poc més de 37.000. En termes absoluts, els 80 milions d'europeus van quedar reduïts a tan sols 30 entre 1347 i 1353.

LES CONSEQÜÈNCIES DEMOGRÀFIQUES, ECONÒMIQUES I POLÍTIQUES

El terme "negre" no només es va referir a les taques fosques de la pell ocasionades per aquesta malaltia, sinó també a l'abatiment o paüra pels efectes devastadors que aquesta malaltia tenia sobre la societat. Les condicions pre-existents de guerra i fam només van exacerbar la propagació de la malaltia durant aquest temps. Els patrons d'agricultura i comerç van ser interromputs per la guerra, i condicions climàtiques adverses van empitjorar el ja disminuït subministrament de cereals. Les poblacions ja afeblides per la malnutrició van ser més susceptibles a la malaltia. La pèrdua de treballadors, a causa de fams i malalties, va afectar negativament l'economia el que va conduir a la pobresa i al crim.
No obstant això, la sobtada escassetat de mà d'obra barata, a causa de la gran pèrdua de població, va proporcionar un gran incentiu per a la innovació que va ajudar a portar la fi de l'Edat Mitjana. Alguns argumenten que va causar el Renaixement, tot i que el Renaixement ocorregués en algunes zones (com ara Itàlia) abans que en altres. A causa de la despoblació, però, els europeus supervivents van arribar a ser els majors consumidors de carn per a una civilització anterior a l'agricultura industrial.
La influència de l'Església va disminuir granment durant aquest període. Molts es van desil·lusionar de l'Església per la seva inhabilitat d'aturar el progrés implacable de la malaltia. La fe en Déu va ser posada a prova durament. . . "Per què Déu no va contestar i va detenir la malaltia?" Molts monestirs van sofrir gran mortalitat a causa del fet que les víctimes de la malaltia sol·licitaven l'ajuda dels clergues, contagiant d'aquesta manera la malaltia. Com a resultat, els clergues morts eren reemplaçats, amb el temps, amb nous líders de l'església - però aquests no tenien l'experiència i dedicació d'aquells que havien mort.
Van sorgir terribles i massives persecucions en contra dels "grups minoritaris" com els jueus i els leprosos, a qui culpaven d'haver causat la pesta.

L'IMPACTE EN L'ART I EL FOLKLORE

Artísticament parlant, la pesta va quedar gravada en el pensament cristià i romandria durant segles sota la forma d'una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures que representaven la Mort amb esquelets macabrament irònics.
Són molt il·lustratius en aquest sentit els quadres de Brueghel el Vell o les il·lustracions de Hans Wieditz per al De remediis de Petrarca. El folklore popular va incorporar les famoses danses macabres o Danses de la Mort, dels que encara roman un únic i tètric testimoni, La dansa de la Mort de Verges, a la localitat catalana de Verges.
La "Dansa de la Mort" era una al·legoria molt tenebrosa que acostumava a representar prop de les esglésies durant Setmana Santa, amb una processó d'esquelets dansaires que desfilaven sota una tètrica melodia, amb timbals i passos marcadament sinistres. La idea del "memento mori" (recorda que moriràs) es feia omnipresent en aquestes processons. Els esquelets simbolitzaven una mort que no respectava ningú, ni rics ni pobres, ni humils ni poderosos.

 

Categories: Història


Artículo anterior Artículo siguiente

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para ofrecerle una mejor experiencia y servicio. Al navegar o utilizar nuestros servicios, acepta el uso que hacemos de las cookies. Sin embargo, puede cambiar la configuración de cookies en cualquier momento. Més informació