mivoluntad

Per a la seva tranqui·litat i de la seva família

Contracti en vida el seu servei funerari

Visitar el web

Preus a l'abast de totes les famílies

Demani'ns pressupost sense compromís.

Demanar pressupost

Article.

cementiri de Polloe, San Sebastià

16-11-2015

Polloe
Al cementiri de Polloe hi reposen alguns personatges i·llustres bascos com Clara Campoamor

El cementiri de Polloe es considera el més important de Guipúscoa i dels més destacats de l’Estat, està situat al barri d’Egia de Sant Sebastià i hi reposen alguns personatge il·lustres bascos.

El seu nom li ve del caserío del segle XVI que hi havia als terrenys on es va construir el cementiri, es deia Polloe-Enea. Els antics cementiris de San Martín, San Bartolomé i de San Sebastián del Antiguo havien quedat petits i massa cèntrics, així que per raons d’higiene s’havia de respectar la distància mínima de 100 metres respecte la població, i el 1876 comença la construcció del nou cementiri a càrrec de l’arquitecte José de Goikoa, que s’inaugura el 12 d’agost de 1878. El projecte s’emmarcava dins de la corrent del neomedievalisme que defensaven els romàntics, i Goikoa hi aplicà l’estil romànic i gòtic. Inspirat en l’obra del català Elies Rogent, arquitecte de la Universitat i el Seminari Conciliar de Barcelona, Goikoa va aixecar un mur principal d’un sol cos al centre del qual s’integrava la capella i dues dependències als costats, els accessos els va situar als dos extrems. L’ornamentació escultòrica dels edificis és obra de Jacinto Matheu Iroster, que hi posa elements cristians simbòlics propis de l’art gòtic.

Als carrers i avingudes de l’interior s’hi troba plataners, xiprers i algunes palmeres. Al nou emplaçament, ja amb més espai, s’hi van traslladar les restes dels altres cementiris i es comencen a erigir sepultures monumentals, les primers prenen forma de panteó-capella d’estil medievalista, algunes s’inspiren en el món clàssic, totes elles serviren per marcar la posició social també a la necropòlis. 

De la primera època destaca el mausoleu romàntic d’Antón Luzuriaga, obra d’Antonio Cortázar Gorría, o el que va construir José Clemente de Osinalde de la familia Lachaize amb un estil més modernista. A partir del 1894 al cementiri s’hi adjuntaran dos tallers de marbristes (Francisco Eguren i Tomás Altuna) que començaran a treballar amb pedra calissa, més resistent a l’erosió, i des de principis del segle XX els principals mestres de les obres funeràries seran Juan Muguerza, Manuel Echave, Ramón Cortázar, Luis Elizalde, Lucas Alday i Augusto Aguirre. Tots ells autors d’obres força monumentals, inspirades en les catedrals neogòtiques que es feien a tota Europa, fins i tot algunes inclouran vitralls acolorits fets a Barcelona al taller Rigalt, Granell i Cia. Fruit d’aquesta arquitectura, per exemple, n’és el panteó de la família Echeguren.

Entre els personatges il·lustres que hi trobem enterrats destaquen la política i feminista Clara Campoamor, el duc de Mandas, el compositor Raimundo Sarriegui, l’ alcalde José Elósegui, el pintor Ignacio Zuloaga, el qui fou lehendakari a l’exili Jesús Mari Leizaola o l’ industrial vinícola Camilo Hurtado de Amezaga, Marquès de Riscal.

La llegenda explica que a finals dels anys ‘60 del segle XX, mentre es construïa la variant de l’autopista, que justament creua el cementiri per sota, alguns taüts van caure sobre el túnel que estaven foradant, hi ha qui diu que alguns morts van aprofitar per escapar-se...

Categories: Art, Cultura funerària


Article següent