mivoluntad

Per a la seva tranqui·litat i de la seva família

Contracti en vida el seu servei funerari

Visitar el web

Preus a l'abast de totes les famílies

Demani'ns pressupost sense compromís.

Demanar pressupost

Article.

Osari (arqueologia)

31-07-2013

osaris
Osaris

Les osseres són llocs o recipients que tenen com a finalitat reunir i guardar ossos o altres vestigis humans. Actualment una ossera és un petit nínxol destinat a recollir les restes d'un difunt, una vegada que ha transcorregut el temps legalment necessari per poder exhumar el seu cadàver, retirant el fèretre.

Però al llarg de la Història moltes cultures han usat osseres per recollir les restes dels seus difunts, moltes vegades associant el traspàs des de la sepultura original al ossera amb ritus i creences místiques.

Les osseres jueves tallades en pedra calcària, pertanyents al segle I d. C., tenen com a fi de reunir o ajuntar ossos o altres vestigis humans una vegada trets de la seva sepultura, per passar la resta de l'eternitat en una avantcambra de la tomba. Tenen importància històrica per ser manifestacions dels primers ritus fúnebres dins de les comunitats jueves més antigues d'Orient mitjà.

Segons les antigues lleis jueves, que segueixen vigents en l'actualitat, els cadàvers havien de ser inhumats a terra, abans del capvespre del dia de l'òbit. Les tombes cavades en roca, eren i són considerades sepultures «a terra». A Israel on era molt comú l'ús de osseres, als difunts se'ls dipositava en primer lloc en la càmera exterior de la tomba on se’ls amortallava, i se’ls ungia amb perfums, espècies i olis. A continuació l'entrada a la tomba era segellada amb una pedra molt pesada, que era empesa fins que quedés tancada per complet. D'aquesta manera s'evitaven els saquejos de tombes.

Normalment les tombes estaven compostes per dos càmeres. Els familiars del difunt, esperaven aproximadament un any a que el cos, embolicat en un sudari blanc, es descompongués. Una vegada que la carn desapareix dels ossos, aquests eren recollits pels familiars i dipositats en una caixa petita de pedra calcària, una ossera. A la segona cambra o avantcambra es tallaven petits altars o buits (arcosolis) en les parets per deixar reposar aquests osseres, normalment els d'una família sencera.

Les osseres eren decorades per artesans fabricants de osseres, amb figures religioses segons la tradició jueva o amb algun símbol familiar o distintiu de la família. I fins i tot en moltes ocasions, s'escrivia amb un punxó en la pedra el nom del difunt i alguna descripció si era una persona important i s'acompanyaven amb algun que altre estri personal del difunt. Les osseres de Jerusalem varien en longitud segons la grandària de l'os més llarg del cos humà, el fèmur. Fins i tot avui en dia, quan els arqueòlegs obren una ossera, el que normalment troben és una calavera (és l'últim que es col·locava) i a sota els fèmurs creuats. Els ossos més petits, normalment reduïts a pols pel pas del temps, romanen en el fons.
No se sap a ciència exacta el per què la pràctica d'usar osseres va començar aproximadament uns trenta anys abans del naixement de Jesús de Natzaret. Els arqueòlegs i alguns teòlegs sospiten que alguna creença jueva en la resurrecció del cos va instigar a una acumulació i preservació dels ossos per al dia del Judici Final.

L'incendi de Jerusalem en l'any 70 d. C. va posar fi a la tradició cada vegada més popular de les osseres abans que aquesta s'estengués més àmpliament, amb la qual cosa, l'existència d'una ossera en una tomba és tan fiable com la prova del carboni-14 per datar-la.

Categories:


Article anterior Article següent