mivoluntad

Per a la seva tranqui·litat i de la seva família

Contracti en vida el seu servei funerari

Visitar el web

Preus a l'abast de totes les famílies

Demani'ns pressupost sense compromís.

Demanar pressupost

Article.

Ritus funeraris de la Antiga Roma

26-01-2013

Mausoleu d'Adrià
Mausoleu d'Adrià. Actualment conegut com Castel Sant'Angelo.

RITUALS D'ENTERRAMENT

En l'Antiga Roma els ritus d'enterrament són molt similars als grecs tot i que la pompa de les exèquies és àmpliament major en els romans. En els primers temps va ser més popular la inhumació a la necròpolis, aquesta va ser reemplaçada en popularitat per la cremació en el primer i segon segle de l'imperi i després la inhumació va tornar a aparèixer quan va augmentar la població cristiana ja més a prop cap a la caiguda de l'imperi. Les famílies més adinerades contractaven organitzadors que s'encarregaven del seguici, els quals s'encarregaven de portar des de músics que anaven davant de les exèquies fins a "ploramorts" per mostrar al mort com un ésser gran, plorat i reverenciat pels altres. Depenent de com fos d’il·lustre el difunt, l'exhibició d'aquest al públic podia durar fins a una setmana. Els músics que marxaven davant del seguici ho feien entonant temes fúnebres. Quan es tractava d'un personatge important, el seguici s'aturava davant del fòrum i un familiar proper pronunciava una oració davant del carro mortuori. Com esmentem, la intenció d'assenyalar que continuava la vida després de la mort feia que al difunt se’l saludés com a un ciutadà marxant a l'exili i no com a algú finat. Un cop feta l'oració, i en alguns casos el discurs, els familiars es dirigien cap a la pira funerària -sempre fora de la ciutat- carregant màscares de cera i escultures dels seus familiars morts anteriorment, com si tots estiguessin presents. Abans d'encendre el foc un familiar proper s'acostava al mort i obria els seus ulls per permetre-li veure per última vegada la llum, després d'això es tancaven els ulls pronunciant el nom del difunt per després dipositar una moneda a la boca -amb l'objectiu que aquest pagués el seu viatge al més enllà a Caront, el barquer de l'Estigia l’inframon-. Posteriorment seguia l'encesa de la pira pels familiars més propers i s'entonava una elegia en honor al difunt. El foc era extingit amb vi -era molt normal que s'evitessin mullar les cendres perquè el difunt no vagués ebri per l'altre món- i les cendres eren recollits pels familiars més pròxims, generalment les mares o els esposos. El ossos, encara calents, eren rentats amb vi ranci o llet, un cop freds es dipositaven en una urna funerària plena de flors. L'endemà se celebrava un banquet pòstum o fúnebre, en el qual es menjava en honor al mort. Aquests menjars després eren celebrats en aniversaris per commemorar al difunt. Era normal que els familiars, en constant recordatori dels seus avantpassats, visitessin periòdicament les tombes dipositant flors i diferents menges. 

Els ritus funeraris per als pobres eren molt diferents, moltes vegades eren llançats com animals en les fosses comunes fora de les ciutats per deixar-los podrir, i posteriorment eren incinerats en aquestes mateixes fosses comunes. Aquests eren recollits dels carrers de la ciutat en les més congestionades parts urbanes de Roma i eren portats per quatre necroforos en un taüt de lloguer a la nit. Els necroforos, i generalment els associats a la indústria de la mort, havien de viure fora de la ciutat ja que es creien contaminats. Els romans associaven la mort amb la contaminació, no només material sinó espiritual, és per aquesta raó que els enterraments s'havien de realitzar de nit i fora de la ciutat. Els necroforos vivien aïllats en comunitats fora de les parets de les urbs.

Els familiars honraven als seus éssers estimats amb ofrenes de menjar, per això en les tombes hi havia tubs de libació (a través dels quals es deixaven les ofrenes), pèrgoles, exedres i pous Es realitzaven ofrenes d'ous, mongetes, llenties i vi . El vi es considerava un substitut de la sang i la beguda preferida dels morts. En ocasions especials es sacrificaven animals i es feia una ofrena amb sang. La família romana estava unida i en morir un dels seus membres passava a formar part dels avantpassats als quals calia retre culte. L'espai de l'enterrament, sepulchrum, adquiria el caràcter de lloc sagrat, locus religiosus, inamovible, inalienable i inviolable. Només podien accedir-hi els familiars. Les parts externes, la momumenta, sí que es podia transformar i redecorar.


RITUALS FUNERARIS

Sempre que la mort ho permetia, el funeral començava a la casa del difunt. La família acompanyava al moribund al seu llit per donar-li l'últim petó i retenir així l'ànima que s'escapava per la seva boca. Després de la defunció se li tancaven els ulls i se’l cridava tres vegades pel seu nom per comprovar que realment havia mort. A continuació es rentava el cos se’l perfumava amb ungüents i se’l vestia. Els luxes estaven prohibits per llei però permetien col·locar sobre el cap del difunt les corones que havia rebut en vida. Seguint el costum grec es dipositava al costat del cadàver una moneda perquè Caront transportés la seva ànima en barca i travessar així la llacuna Estígia cap al regne dels morts. Finalment el cos del difunt es col·locava sobre una llitera amb els peus cap a la porta d'entrada, envoltat de flors, símbol de la fragilitat de la vida i es cremaven perfums. Segons la condició social romania exposat de tres a set dies. A la porta de la casa es col·locaven branques d'avet o xiprer per avisar els vianants de la presència d'un mort a l'interior. Com a senyal de dol evitaven encendre foc a la casa. Fins a finals del segle I, el funeral era celebrat a la nit a la llum de les torxes, ja que la mort era un succés desgraciat i contaminant. A partir d'aquesta data comencen a realitzar els ritus de dia, excepte els dels nens, suïcides i indigents. El transport a la pira funerària o la tomba, es realitzava col·locant al difunt en una caixa de fusta oberta que es col·locava sobre una espècie de llitera per a transportar o era portada a coll per la seva família. Darrere del difunt se situava el seguici fúnebre format per la resta de la família i els seus amics. A vegades s'acompanyaven de músics que tocaven trompetes i flautes o de dones que expressaven el dolor plorant o donant-se cops al pit. La humatio, era essencial en el funeral. Consistia en llançar terra sobre el cos del difunt o sobre part d'ell, segons es tractés d'una inhumació o una incineració. La tomba es consagrava amb el sacrifici d'una truja i una vegada construïda es deia tres vegades a l'ànima del difunt perquè entrés en l'estatge que se li havia preparat. Durant la cerimònia funeral es realitzava un acte de purificació per a les persones que havien estat en contacte amb el cadàver. Abans de la sepultura la tomba es purificava escombrant-la i després utilitzant aigua es netejava a les persones que havien assistit al funeral.
Durant els nou dies següents al funeral, es realitzaven ritus que finalitzaven amb un dinar i el sacrifici d'un animal. Els aliments i la sang dels animals sacrificats eren oferts als avantpassats del difunt, els déus Manes, i l'individu mort per així divinitzar la seva ànima i situar-la al costat de les divinitats protectores de la família. El temps de dol per als familiars directes era de deu mesos i no podien realitzar festes ni utilitzar adorns. Les atencions al difunt seguien després d'aquest temps per assegurar el seu descans etern. Les ofrenes de menjar: pa, vi, fruites, raïm, pastissos, etc. i flors com violetes i roses eren habituals i es feien arribar al difunt a través d'un conducte de ceràmica o d'un orifici situat a la coberta de la tomba, el tub de libacions. Aquests actes eren realitzats per la família el dia d'aniversari del difunt . Els difunts eren honrats de forma general els dies de Parentalia, que tenien lloc entre els dies 13 i 21 de febrer. Altres festes dedicades als difunts i més antigues van ser les Lemurias, celebrades el 9, 11 i 13 de maig. Durant aquests dies les ànimes dels cossos que no havien rebut sepultura rondaven les cases i el pare de família realitzava un ritual amb faves negres per allunyar els esperits errants. Els difunts als quals no s'havia donat sepultura o celebrat el ritual funerari vagaven errants, causant la desgràcia als éssers vius i espantant-los amb aparicions nocturnes, fins que donaven sepultura a les seves restes i complien el ritual funerari. Per això, fins i tot als que morien lluny de la família i el seu cos era enterrat en altres terres, se li celebrava el ritual complet.


INCINERACIÓ

La incineració consistia a reduir el cadàver a cendres, ja que creien que així l'ànima podria arribar al seu origen, el cel. La cerimònia es celebrava sobre una pira amb forma d'altar sobre la qual es dipositava el taüt amb el cadàver. Se li obrien els ulls perquè simbòlicament pogués mirar com la seva ànima es dirigia cap al cel. Abans de cremar el cadàver se li tallava un dit i es llançaven 3 grapats de terra que simbolitzaven seu enterrament. Com a símbol de dolor dels familiars i amics llançaven sobre la pira ofrenes d'aliments i de perfums, se l’anomenava per última vegada i s'incendiava la pira amb les torxes portades en el seguici fúnebre. El ritu concloïa abocant aigua i vi sobre la pira. S'acomiadava als assistents i aquests s'acomiadaven del difunt desitjant-li que la terra li fos lleu ("Sit tibi terra levis") Quan la pira es consumia la família recollien en una tela blanca els ossos calcinats i els enterraven en el mateix lloc de la pira o els dipositaven en un atuell que dipositaven en un columbari. A la fi del segle II i principis del segle III les incineracions van ser substituïdes per les inhumacions en tot l'imperi excepte els enterraments infantils que continuaven amb la incineració. Hi havia tres tipus d'enterrament de les cendres: fosses simples excavades a terra, en l'interior es dipositaven les cendres i restes del difunt, la fossa amb caixa de maó coberta de marbre en què es recollien les cendres directament o eren allotjades en una urna.

EPITAFIS

Eren anomenats epitafis a les tombes en què s'inscrivia la identitat del difunt, generalment assenyalaven el seu nom i data de naixement, qui va ser el que va pagar per la tomba i quina relació familiar tenien amb el difunt. En ocasions els epitafis contenien des dels èxits en vida del difunt fins missatges als seus visitants.

TOMABES I SARCÒFAGS

Les tombes podien contenir urnes, amb les cendres del difunt, o sarcòfags -devoradors de la carn, del grec- amb el cos d'aquest. Ambdues, urnes i sarcòfags, estaven adornades amb baix relleus de diferents escenes mitològiques, de la vida quotidiana, i fins plantejaments filosòfics o polítics directament relacionats amb els gustos i preferències del mort. Aquestes urnes i sarcòfags podien estar construïdes de metalls preciosos o marbre, depenent del nivell econòmic de la família del difunt. Aquestes esteles amb escenes de la vida quotidiana i escenes mitològiques estaven destinades a enfocar el significat de la immortalitat de l'ànima i el pas de la vida terrenal a la vida després de la mort. Més enllà de les tombes comuns estaven les tombes colossals, monuments que expressen la genialitat de la creació humana en totes les seves perspectives. Aquestes varien molt, ens trobem des del imponent mausoleu d'Adrià "l'arquitecte del món", una fortalesa luxosa que va resistir guerres i va veure invasions com poques altres estructures, després del coliseu era l'estructura més imponent de Roma; tombes com la de l'esposa de Cras, Cecilia Metel, amb un diàmetre de desenes de metres i revestida en travertí; la Columna de Trajà, un monument colossal de 40 metres d'altura la creació va ser la de posar-ho més a prop dels déus en el seu estatge final.

 

Categories: Història


Article anterior Article següent

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-li una experiència i servei millors. En navegar o utilitzar els nostres serveis, accepta l’ús que fem de les cookies. No obstant això, pot canviar la configuració de les cookies o obtenir-ne més informació en qualsevol moment accedint a: "Política de cookies"